La llegenda de Sant Jordi
La llegenda de Sant Jordi
La llegenda de Sant Jordi (2019-10-06)
Esfereïdor drac de les tenebres:
amb les teves flames maleïdes
qui per fi et mati farà llegenda
i eternament li quedarem en deute.
Mentrestant, ordeno als habitants,
jo, el rei d’aquests poblats,
dóna cada dia dos animals
a la gola del llop fins al final.
Ja no queda cap bestiar!
Donarem persones, és igual...
I, amb un sorteig, va tocar,
a ma benvolguda filla.
Quan se la anava a menjar...
un cavaller ho va evitar!
I la sang que regalimà...
en roses es va transformar!
L'hi vaig oferir la seva mà,
una vida plena de benestar:
no puc —el soldat va contestar—
encara hi ha més vides per salvar.
Amb aquestes paraules
amb el seu cavall blanc
se’n va anar a lluitar;
Sant Jordi ens lliberà.
Oh, heroi mundial
que vas matar un drac
per salvar una princesa reial!
Oh, Sant Jordi, protegeix-nos dels mals!
La llegenda de Sant Jordi (2006-6-12)
Oh drac maleït de les tenebres!
Amb les teves flames maleïdes
qui et mati farà llegenda
i eternament li quedarem en deute.
Jo, el rei d’aquests poblats,
ordeno als seus habitants:
«dóna cada dia un animal
al drac fins al final».
Ja no queda cap animal!
Donarem persones, és igual!
I amb un sorteig va tocar
a la princesa reial.
Quan a la princesa s’anava a menjar
un cavaller amb el drac va lluitar
I amb la victòria del cavaller i la mort del drac
La seva sang en roses es van transformar.
El rei li va oferir
casament amb la princesa
no puc —el cavaller va dir—
encara queden vides per salvar.
I amb aquestes paraules
amb el seu cavall blanc
se’n va anar a lluitar
«Sant Jordi ens va salvar»
Oh, heroi mundial!
que vas matar un drac!
per salvar una princesa reial
Oh! Sant Jordi, salveu-nos del drac!
La llegenda de Sant Jordi (2004-3-10)
Oh drac malaït de les tenebres!
amb les teves flames divines
qui et mati farà llegenda
i eternament li quedarem en deuda.
Jo el rei d’aquest poble
ordeno als seus habitans
de donar cada dia un animal
al drac fins al final.
Ja no queden animals
donarem persones, es igual
i amb un sorteig va tocar
a la princesa reial.
Quan a la princesa s’anava a menjar
un cavaller amb el drac va lluitar
i amb la mort del drac la sang
en roses, es va transformar.
El rei li va proposar
el casament amb la princesa
no puc, el cavaller va dir
encara hi ha més vides en perill.
I amb aquestes paraules
amb el seu cavall blanc
se’n va anar a lluitar
«Sant Jordi ens va salvar»
Oh heroi mundial!
que vas matar un drac!
per salvar una princesa reial
Oh! Sant Jordi, salveu-nos del drac!
Adenda
Nota: las obras firmadas por el anagrama Cotrici de Saruba son revisiones superficiales o reescrituras completas de viejos textos, que se contextualizan y recuperan en un anexo para satisfacer mi interés arqueológico.
El objetivo principal de esta última iteración ha sido solucionar el problema del narrador, que se me antojaba bastante confuso (ora parece hablar el rey, ora el pueblo, ora un observador desvalido, por no citar el inconsistente uso de comillas para indicar el estilo directo), optando finalmente por la perspectiva del rey. El último fragmento, sin embargo, sigue sin convencerme: si bien no es completamente incoherente con un rey que ensalza las hazañas de su héroe personal y le anima a continuar protegiendo a toda la humanidad de los males que la aquejan, en mi cabeza persiste la idea de ser un tercero —presumiblemente un trovador de un lejano reino— quien le reclama tras loar su valía citando las palabras de nuestro rey-narrador (en cuyo caso debería entrecomillar el texto precedente, idea que no me seduce particularmente). Tanto me crispa esto, que incluso pensé en eliminarlo, pero lo cierto es que me causa demasiada simpatía, pues me da cierto aire a coro de tragedia griega.
Además, he aprovechado para pulir la métrica con separarensilabas.com, llegando a servirme de la versión original y sus borradores para la reestructuración. En este sentido, me han sorprendido tanto las faltas del original como el «cluttering» de la cuarta estrofa de la revisión, pues ambas pasaron por el «proofreading» de mi profesora correspondiente.
También he intentado limpiar repeticiones, lo que en algunos casos ha dado lugar a cambios bastante cuestionables, como «la boca del llop» en vez de «la boca del drac» o la eliminación del oxímoron divino/maldito de los dos primeros versos por el que sentía cierta debilidad, cual plaga enviada por Dios como castigo o prueba de fuego (cf. ordalía y prueba inquisitorial).
En cuanto al contexto, si no recuerdo mal, durante las semanas previas a la festividad se solía hacer algún taller relacionado, como elaborar una flor de celofán, un librillo con la leyenda o, en 6º, un poema para los juegos florales, en el que curiosamente termine participando como representante de la clase (o eso es lo que entendí). En cualquier caso, lo que sí puedo atestar es que se le dio cierta importancia y notoridad (obviamente, en la escala correspondiente), posiblemente siendo la primera vez que algo por mí escrito recibía semejante tratamiento.
Originales
Primer borrador:





Talleres
Taller de 1995:


Juegos Florales










Comentarios
Publicar un comentario
El pudor es un estigma social: descuartizame, y mis manos resquebrajadas te aplaudirn.